Pòdium Matadepera – Camins que es creuen
Pòdium Matadepera – Camins que es creuen
Aquest primer concert proposa un recorregut per diferents cruïlles de la història de la música, on tradició i modernitat es troben, es confronten i es transformen. Les obres escollides tracen un diàleg entre llenguatges, èpoques i estètiques, dibuixant un
paisatge sonor en què el passat es reflecteix constantment en el present.
El Quartet núm. 3 d’Alfred Schnittke és una obra d’una gran intensitat expressiva que exemplifica el seu estil poliestilístic. A partir de tres citacions inicials —de la música renaixentista (Orlando di Lasso), del classicisme (Beethoven) i del segle XX (Xostakóvitx)—, la peça es desplega com un espai de tensió entre memòria i actualitat, amb contrastos abruptes i una escriptura fragmentada que qüestiona la continuïtat històrica. Seguidament, la Sonata per a piano a quatre mans en Re major, K. 381 de Wolfgang Amadeus Mozart aporta llum i equilibri amb un llenguatge clar, elegant i profundament comunicatiu. Obra escrita en la joventut del compositor, destaca pel diàleg constant entre els intèrprets i per una frescor que reflecteix l’esperit lúdic de la música de saló. Amb el Phantasy Quintet de Ralph Vaughan Williams, el programa es desplaça cap a una sonoritat més introspectiva. Inspirada en formes antigues, però amb un llenguatge modern, l’obra evoca paisatges sonors amplis i contemplatius, amb una riquesa tímbrica molt característica gràcies a la presència de dues violes.
Després de la pausa, les Tres danses hongareses de György Ligeti ens situen en un terreny més terrenal i rítmic, amb una música plena d’energia que beu directament del folklore d’Europa central. Tot seguit, la Fuga a tres veus de les Cinc peces per a oboè sol d’Antal Doráti explora les possibilitats d’un sol instrument per suggerir múltiples línies musicals, en un exercici de gran precisió i imaginació. Amb la Sonata per a oboè i baix continu en Fa Major, HWV 363a de Georg Friedrich Händel, retornem al llenguatge barroc, amb una escriptura elegant que combina lirisme i virtuosisme en un diàleg refinat entre l’oboè i el continu. Tanca el concert el Capriccio de la Sonata per a violoncel sol de Ligeti, un moviment breu però intens que desplega una energia incisiva i rítmica, posant en relleu la vitalitat i la modernitat del seu llenguatge.